Segundu parti de s’arrelata mia asuba de is bisuras linguìsticas e culturalis de su guvernu de is Savojas, a sa presentada de su lìburu Carlo Felice e i tiranni sabaudi, Ed. Grafica del Parteolla, 2016, de su scridori e stòricu Frantziscu Casulafata in s’Unitre de Mòguru in su mesi de gennàrgiu passau, impari a su Professori Giuseppe Melis de s’Universidadi de Casteddu. 

(sighit de sa primu parti)

2 – S’arrepùbrica sighit s’arrastu de is Savojas

  Duncas is Savojas (e apustis su fascismu puru), comenti si contat Frantziscu, ndi strantaxant unu sistema coloniali chi cun custa polìtica contras a sa cultura e sa lìngua sarda arrennescit a nosi-ndi liai su sentidu de identidadi nostu prus sintzillu e cumbintu. E no nc’est de pensai chi cun sa democratzia siat cambiada meda custa manera de guvernai. It’eus connotu apustis de su 1948 e pruschetotu de is primus annus ’60, antis cun sa scola de massa e pustis cun sa televisioni po totus? Sa stòria ant sighiu a si-dda contai sèmpiri a bisura de colonisadoris, cuendi-sì totu su chi iaus tentu de importu, sa tzivilidadi nuràgica stravanada, froria millennus innantis de sa grandu Roma, sa tzivilidadi manna de is giugis, chi est stètia capassa de si donai unu còdixi de leis che sa Carta de Logu, abarrada bàlida finsas a metadi de s’Otuxentus; totu su chi s’iat pòtziu donai fama me is sèculus passaus si-dd’ant cuau cun stùdiu e coidu, e nosu no ndi scideus nudda. Si biint oindii tambeni lìburus italianus de scola po pipius chi amostant s’Itàlia cun is monumentus famaus de is tzitadis mannas suas e sa Sardìnnia populada sceti de brebeis e pastoris. E sighint sèmpiri a si proibiri de fueddai sa lìngua nosta, sa primu nàscïa de is fillas de su latinu e chi po sèculus at espressau sa manera nosta de pensai e de fai, sa cultura spirituali e materiali de is sardus; unu mundu de arrelatas personalis e comunidàrias fundudas, de ètica de su traballu, de solidaridadi in s’abisòngiu, de agiudu torrau, de allirghia e sunfrimentu bìvius a cumoni, cun is fueddus de sa poesia e de su càntidu me is prus espressadas sintzillas de s’arti nosta. Cussa lìngua est totu su chi seus stètius me is sèculus, carriada de totu su prexu, su dolori, su sentidu, su chi ant bìviu totu is chi me is sèculus ant imperau cussa lìngua po essi in su mundu, po comunicai a paisanus o stràngius ideas talladas cun cussa lìngua e chi issas etotu tallant su mundu cun cussa lìngua a manera in totu ùnica.

Custa lìngua prena de totu su sànguini de is chi dd’ant imperada, funt arrennèscïus a si ndi-dda furai, ca eus bòfiu crei a is fàulas chi s’at contau unu stadu chi tenit totu s’interessu a chi nosu sigaus a achichiai una lìngua po nosu stràngia, in d-una scola chi no si contat nudda de nosu e de sa terra nosta (castiai puru s’arrori de is datus de su sperdìtziu scolàsticu de is piciocus nostus, chi est su peus de Itàlia). Unu stadu chi, in d-unu mundu aundi sa connoscèntzia est totu, si bolit fai abarrai arfabetus de sa stòria e sa lìngua nosta, proibendi-sì de dda studiai e de dda imperai in is sètius formalis de sa sotziedadi e finsas liendi-sì cussu bantaxu de connoscèntzia chi donat su bilinguismu e chi sa scièntzia at amostau oramai de annus meda. Unu stadu chi, cun s’acotzu de is classis dirigidoras de logu, asserbidas che canis de strexu prontus a boddiri incàrrigus e dinai, agatat prus discansosu a imponni sceberus polìticus e tzerachias militaris e econòmicas, aicetotu che unu stadu imperiali cun is colònias suas, candu ndi liat a su pòpulu sa possibilidadi de pensai e sentiri in sa lìngua sua, sa chi at formau de sei sa stòria sua.

  E duncas eus a depi cumprendi ca sa lìngua si serbit finsas po arraxonis econòmicas, ca unu pòpulu chi arraxonat cun sa conca sua, cun sa lìngua sua, no si fait imponni mòllius de strobeddu econòmicu chi faint sceti is interessus econòmicus de is stràngius, chi cun sa trassa ca funt donendi-sì, bontadi insoru, su traballu (ma ita calidadi de traballu?), s’imbrutant sa terra bella nosta, si-dda faint bendi a stracu baratu oru-oru de mari po fai arricai is “palatzinarus”, si-ndi sciorrocant totinduna is mèdius de produsi chi funt sa cultura nosta, si-ndi furant is prus logus bellus ponendi-nci fàbricas chi andant faddias in dex’annus, tzerachias militaris chi si bitint càntziru e strupius, arrafinerias chi s’imbrutant su mari e dònnia tanti si bocint puru is traballadoris nostus.

  Insaras creu chi siat lòmpia s’ora de pigai cussa cuscièntzia chi at a essi capassa de movi sa stòria nosta, arrèscïa in su sutasvilupu, su disimpreu e su disterru po si fai acabbai de essi sèmpiri prangi-prangi pedendi sa limòsina de s’assistentzialismu o sa brulla de s’insularidadi in costitutzioni (cosa de arriri chi serbit sceti a cuai e straviai de is problemas berus), sighendi mancai su bravanteri de sa dii o chescendi-sì ca “chena s’Itàlia no si-ndi scabbulleus”; ca cussa stòria fait a dd’aderetzai conca a una preneta abundosa, si sceti eus a essi bonus a ponni a frutu is arrichesas naturalis e culturalis chi teneus, is liòngius tecnològicus chi s’acàpiant a su mundu e s’abilèntzia nosta de imprendidoris e annoadoris, chi oindii si tocat a imperai foras de Sardìnnia a bantaxu de is àterus. Ma po custu depeus pretendi chi is chi guvernant si torrint sa connoscèntzia chi eus pèrdiu de sa stòria, sa lìngua, is espressadas culturalis e artìsticas nostas. Si eus a podi torrai a sciri a chini seus diaderus e no comenti s’ant fatu crei is àterus, eus a podi torrai a nai su fueddu nostu in su mundu, paris a totu is àterus.

Lascia un commento

Il tuo indirizzo email non sarà pubblicato. I campi obbligatori sono contrassegnati *